Mark Cunningham va fundar l’escena No Wave a principis dels anys 70, acompanyat d’ Arto Lindsay entre d’altres. Deixant de banda la trompeta, l’instrument que havia tocat des dels 7 anys, va formar el grup Mars juntament amb Sumner Crane, Nancy Arlen i Lucy Hamilton, amb els quals durant l’ultima meitat dels anys 70 va operar a la ciutat de Nova York, sent un grup clau a la compilació No New York LP, produïda per Brian Eno. Més endavant recuperà la trompeta com a instrument quan va formar Don King, i després participant i produint l’opera no wave creada per Sumner Crane, John Gavanti. A partir d’aquell moment van començar una sèrie  de col.aboracions amb gent com Lydia lunch, Christian Marclay, Rudolph Grey, J.G Thirlwell, Etant Donnes, entre molts d’altres. A principis dels anys 90 es mudà a Barcelona a on va desenvolupar el concepte de Raeo i va començar a treballar amb Pascal Comelade i la seva Bel Canto Orchestra, i alhora tocava en directe i participava en projectes com Superelvis, Butch Morris, etc. El seu primer disc en solitari no va sortir fins l’any 1997, Blood River Dusk, a on definia els seus sons onírics i ambientals, fent-los seus, fins al punt de convertir-se en el seu so característic. Fins hi tot va formar part del projecte de Genesis Porridge “Thee Majesty” com a membre intermitent. Més endavant va formar Convolution amb Silvia Mestres, Aleatory Grammar, amb Jakob Draminsky Hojmark i finalment el trio de format lliure Bèstia Ferida.

Rubén Patiño treballa en el camp de la música generada per ordinador o “computer music”, una activitat la qual combina amb incursions en el terreny de les instal.lacions. L’obra de Patiño es caracteritza per un interès particular en l’espacialització i les relacions audiovisuals no sinestètiques. Ha fet directes arreu d’europa i ha col.laborat amb Morten J. Olsen,  Roc Jiménez de Cisneros, Olivier Di Placido i Seiji Morimoto. Nascut a Barcelona, actualment treballa en un màster en Sonologia al Conservatori Reial de la Haia.

Vactor és el grup d’Ivy Barkakati i d’Arnau Sala Saez. En aquest projecte, el qual va començar l’any 2011, la parella es concentra en la construcció de cançons, que viatgen des de la composició intuïtiva a temps real, a través de la música electrònica de ball fins al pop. Els sons fruit d’aquesta combinació, resulten en melodies cinemàtiques, sovint d’una essència minimalista, però que a vegades muten fins a convertir-se en escenaris més complexos. El grup s’aferra a les seves eines, sintetitzadors amb arpegis, caixes de ritmes que s’enfilen i una veu que recita missatges sobre processos i la superació d’obstacles.

—

Fotos: Diego Bustamante G.