Primer projecte d’una sèrie d’edicions d’arxiu.  Més de dues hores de gravacions inèdites del grup Mars (Nova York 1977), recuperades de cintes de caset guardades fins avui. Aquestes gravacions contenen un valor especial, ja que capturen sons des d’abans de la formació de Mars (quan es deien China) fins a sessions de just abans de separar-se. Aquí el seu so viatja des de sessions de piano acústic fins a atacs directes de guitarra punyents i dissonants, els quals, avançats als seus temps, han servit des de llavors com a punt de referència per a posteriors generacions. Una selecció recopilada amb molta cura i extreta d’hores i hores de gravacions en cinta i d’estudi que s’han masterizat especialment per encaixar el format de caset en el qual van ser gravades originalment.

.

NOTES:

La Connie Burg i jo vam conèixer a en Sumner Crane i la Nancy Arlen a finals de 1975 i de seguida vam decidir començar un grup. En Sumner tocava el piano des de que era petit i jo la trompeta, guitarra i recentment havia començat a tocar el baix, però tots érem més o menys autodidactes. La Connie va decidir agafar la guitarra i vam començar a assajar al Loft de la Nancy al carrer Broadway amb Duane St. a on en Sumner vivia al pis de sota.

Els primers mesos només tocàvem el piano, el baix i la guitarra acústica, amb una mica de percussió amb bosses de paper per part de la Nancy. La major influència rock per nosaltres en aquells moments era la Velvet Underground així que vam començar a assajar algunes de les seves cançons fins que vam trobar les nostres. La primera cinta comença amb en Sumner tot sol tocant un riff de Sweet Jane, de tant en tant amb els seus propis afegits estil blues, tot seguit passa a Pale Blue Eyes, la primera cançó que la Connie va cantar. La nostra primera cançó original amb lletres d’en Sumner va ser Cry, la qual va ser la única cançó que va passar per la transició cap al nostre format elèctric. El set acaba amb una sessió de blues amb en Sumner improvisant una història sobre una jaqueta de pell. Aquí s’hi va unir en Jody Harris a la guitarra, el qual havia estat tocant amb nosaltres al loft durant un parell de mesos fins que en Sumner, per raons pràctiques – ja que als bars no hi han pianos – va decidir passar-se a la guitarra, la qual cosa va fer que en Jody abandonés. Jody: “Si, recordo vagament que érem al loft d’en Sumner per primera vegada – poder encara ni l’havia conegut a ell. Em sembla que jo era amb la Nancy. Ell era a una habitació al darrere, amb l’esquena encorbada cap al piano com una aranya, tocant blues increïbles a dues mans i murmurant amb la veu més sinistre que hagi sentit mai. Era com si alguna cosa s’arrossegués cap a tu. Així que vaig pensar, molt bé, Toto, ja veig per a on va la cosa”

Així que ens vam tornar elèctrics, la Nancy va comprar una bateria, després d’intentar ridículament de trobar un baterista a través d’un anunci dels classificats del Village Voice. Crec que era cap al Setembre del 76, i vam assajar uns mesos més, preparant un repertori abans de demanar hora per a un càsting dels dilluns al CBGB al Gener del 77. Per poder entrar al càsting ens demanaven un nom, així que ens vam batejar com a China, per raons que ningú sembla recordar. Sembla ser que a en Hilly Kristal l’hi va agradar la manera peculiar en la que ens vam presentar i ens va programar per tocar un cop al mes, la qual cosa va durar fins a l’Agost del 78. Sigui com sigui, així com pujava el volum als assajos de manera considerable, els veïns de la Nancy ens van forçar a trobar un altre espai. Ens vam mudar a casa d’en Donny Christensen a Warren Street, uns carrers més enllà d’on els Cramps ja s’havien instal.lat.

Allà vam conèixer a la Lydia Lunch i a en James Chance, els quals estaven d’ocupes a la casa del costat, i aviat hi vam començar a tocar junts també, amb Teenage Jesus. Aquesta època està molt ben representada amb un assaig sencer a la cara B de la primera cinta, encara que a la cinta hi posava Mars, es va gravar abans que ens canviéssim el nom. L’estiu del 77 va ser un altre moment de canvis notables, alhora que el nostre so madurava vam començar a experimentar més amb les formes de les cançons, dissonància i dissociació, el primer exemple potser seria 11000 Volts, de la qual n’hi han diverses versions a la cinta número dos, a la cara A, de cap a finals d’aquell any. Llavors encara tocàvem algunes de les nostres primeres cançons en versions mutades, però avançant i allunyant-nos del nostre “pop” de Nova York d’estar per casa, cap a un lloc més fosc i inexplorat, guiats sempre per en Sumner.

La cara següent és treta d’una cinta que em vaig endur d’una sessió de la gravació per al No New York, amb versions alternatives i mescles ràpides d’en Eno per les primeres cançons del disc. No m’en recordo massa d’aquesta sessió però realment demostra  que érem un grup d’una sola presa, ja que totes les cançons van ser gravades en directe i sense afegir-hi cap pista després. En algun moment de la primavera del 78 ens vam mudar altra vegada, a un dúplex a Delancey Street a on vivia i assajava  la Lydia, i el nostre so va seguir avolucionant, o involucionant, amb guitarres i baixos desafinats, ritmes deformats i encara més lletres, crits i la bogeria única d’en Sumner. La cinta tres comença amb el període just després de No New York, amb algunes de es mateixes cançons, com Cairo, les quals mai van ser gravades a l’estudi. Durant aquesta època vam tocar a l’Irving Plaza, l’Agost del 78, concert gravat per l’Eno i recentment editat en LP, però als assajos ens deixàvem anar més, interioritzavem més i sovint fèiem les cançons més llargues.

La primera cara per desgràcia es talla al mig d’una cançó que no recordo en absolut. La cara B és del nostre darrer mes d’existència més o menys, provablement abans que toquéssim el nostre últim concert a Max’s Kansas City al Desembre, així com la gravació pel Mars EP, una mica més endavant. Aleshores ja deuríem haver fet la nostra migració final, a una oficina a l’American Thread Building, un altre cop a Tribeca uns anys abans de la gentrificació. L’edifici era buit a les nits i habitat per fantasmes de treballadors morts els quals parlaven a través dels nostres  últims sospirs elèctrics.

Siusplau, perdoneu els finals abruptes, les pujades i baixades de so i les parts de baixa fidelitat, és el que quedava a les cintes després de recuperar-les de diverses capses després d’anys d’hibernació. Teniu en compte que quasi totes van ser gravades abans del walkman i dels reproductors de caset mono de taula, la qual cosa els hi dona un so càlid i condensat, transmetent sincerament l’atmòsfera d’aquells temps passats, turbulents però per sort not oblidats als 70 a Manhattan.

-Mark Cunningham, Barcelona 2012

.